Viure el meu do

Després d’una crisi vital que va desajustar el que era el meu món, on vaig perdre pràcticament tot, on d’alguna manera vaig morir, no vaig poder enganxar els trossets de Vanesa, eren tan petits que no era possible, i vaig haver de construir-ho de nou, per a recuperar l’essència i fer la millor versió de mi mateixa. Des de la millor versió de mi mateixa fins ara, em vaig donar el permís de traspassar alguns tabús, com la d’acostar-me als pacients, abraçant-los, acaronant-los, acompanyant-los, allí on el meu saber em diu que cal estar, amb el màxim respecte, en un espai de calidesa i intimitat. El meu cos em diu que, a vegades, les paraules no arriben, i el tacte, harmonitza, nodreix, regenera.

Vols que t’acompanyi en el teu viatge?

Vaig passar anys vivint en pilot automàtic. Complint fidelment amb multitud de “deuries”, has de ser l’esposa ideal, has de ser una amfitriona perfecta, has de ser la treballadora més productiva, has de ser la filla ideal, blablabla… i en aquesta muntanya de deures que m’autoimposava i em deixava posar damunt, em vaig perdre, i vaig estar a un pas de caure … no!, vaig caure i quedar malferida… i vaig decidir aixecar-me, no sols per la meva filla, sinó per mi mateixa. Això de sempre no anava a servir, precisava una cosa diferent i vaig mirar més cap a dins que cap a fora i vaig aprendre a veure paisatges propis, alguns m’agradaven més que uns altres, i tots són jo mateixa. Sens dubte, un viatge llarg, apassionant i no exempt de sorpreses, el viatge cap a la meva essència.

L’exercici de la transparència

Sovint em sembla que només donem espai a les emocions considerades “positives”, i aparentar estar bé i fins i tot fer veure que ets feliç 24 hores, 365 dies a l’any, es converteix en “necessitat”… bufff… quan esforç posem en la façana, quantes energies dipositades a sostenir màscares…

Em ve de gust cada vegada més deixar-me sentir, escoltar-me, atendre’m i donar-me espais per a aquestes emocions que no tenen bona fama (tristesa, por, ira…), perquè aquestes emocions també són en mi.

I des d’aquests espais, em valido, em respecto, i dono cabuda a la transparència cap a l’altre i sobretot cap a mi mateixa, deixant veure aquestes zones vulnerables que s’intueixen, quan es deixa de fer l’esforç per sostenir les màscares.

Viure sense certeses

Ara com ara veig a l’horitzó una “certesa”… NO TINC CERTESES, no disposo de res ni de ningú invariable, constant en la meva vida, ni tan sols aquest “jo” que m’obsessiono a etiquetar, perquè per a començar no tinc ni p.idea de qui sóc jo, així que… poso la meva atenció en tot el que penso, dic i faig per a fixar un “jo”, deixant-me caure amorosament en el seient de darrere d’aquesta vida.

Estimar-se a un mateix

Com puc estimar-me més, incondicionalment, tal com sóc, aquí i ara?

Et sona el mandat intern ‘NO POTS’?

La metàfora d’una estàtua de cera exacta a mi i al costat un casette explicant-li els mateixos rotllos de sempre “no pots”, “no ho facis”, “no servirà de res”, “ni t’esforcis”, “no arribaràs”… blablabla, aquesta imatge genera comprensió i compassió en mi, i em distancia enormement dels meus pensaments i dels discursos mentals als quals aquesta ment sotmet al meu cos.

Sabent que no puc donar-li al Stop com si la meva ment fos un casette, DECIDEIXO seguir amb la meva vida, malgrat la xerradissa mental, i sento com la xerrameca s’allunya, s’acosta, s’allunya….

Fluint des del cor

Sí, sóc psicòloga, sí, sóc coach, i sí! També m’embullo amb la meva ment, tinc por a vegades, pateixo i ploro, com qualsevol persona. La meva posició és just al costat, en companyia, de la mà, si vols. Si em deixo fluir, la intuïció em porta on el coneixement no arriba, perquè la intuïció “sap”.

L’impulsor vital ‘Complaure l’altre’

En la conducta de complaure a l’altre, hi ha la creença “no valc”, “no sóc suficient”, “no em voldran com sóc…”. Et sona aquest rotllo? A mi em “ressona”. Ho mirem, ho sentim, i ho respirem junt@s?

L’autoestima que jo treballo

L’única autoestima que conec i que treballo emana de reconèixer i respectar allò que sents, vols i necessites. Establir límits si es requereix, i anar més enllà conductualment prescindint del concepte de tu mateix@ agafant-te del teu coratge. Sense valentia no hi ha autoestima. Deixa’t a tu mism@ amb la boca oberta i no et prenguis tan de debò!

La teva història de vida

Sento que tenim la responsabilitat d’utilitzar la nostra història de vida com un catalitzador de processos alquímics a favor de la consciència, i no com un pes inamovible que ens posiciona dramàticament en victimisme, manipulació, conductes passiu-agressives i tot el repertori de reaccions productes de la inconsciència.

Aprofundir massa en la teva història de vida es pot convertir en un pou sense fons, i per tant en un sense sentit.

Conocer y revisar con honestidad, intimidad y ligereza tu historia te puede servir para dotar de sentido y así llegar a perdonar tu funcionamiento adquirido a raíz de las experiencias vividas, es decir, dotar de significado las conductas, los pensamientos y las emociones que siempre han querido protegerte de alguna manera para conseguir ser aceptado y amado, aunque en tu presente muy posiblemente no te estén ayudando, bien al contrario, te dificultan el vivir.

Al comprenderte, te encuentras más cerca de aceptarte, de perdonarte y generas un espacio de cambio y finaliza la lucha, la resistencia con la vida y sus circunstancias, que no es más que el reflejo de la lucha interna.

En aquest nou espai consciencial, es genera la creativitat que possibilita transcendir la teva història de vida, acostant-te a la Vida més enllà d’historificacions i circumstàncies.